Quan Gala fa la seva aparició en la vida de Salvador Dalí, l’estiu de 1929, és una de les muses més reconegudes dels surrealisme. La seva influència és tal, que si un membre del grup obté l’èxit amb un treball, de seguida corre el rumor que ha estat així perquè s’ha enamorat d’ella. El cert és que en aquell moment, poetes, pintors i fotògrafs ja li han consagrat algunes de les seves millors obres. El seu marit, Paul Éluard, el poeta més apreciat dels surrealistes, li dedica els versos més captivadors i obscurs. El pintor Max Ernst la inclou en l’obra Au rendez-vous des amis (1922), on ella apareix com l’única dona representada en el retrat col·lectiu del grup surrealista. El pintor metafísic Giorgio de Chirico, elogia i exalça la seva intel·ligència i Man Ray la immortalitza en una de les fotografies més reveladores i recordades de Gala, que el 1930 serà inclosa en el fullet promocional i el llibre La Femme visible de Salvador Dalí.
I ella volia quelcom —quelcom que seria la consumació del seu propi mite—. I el que ella volia era quelcom que, segons començava a pensar-ho, potser només jo li podria donar!
Salvador Dalí, The Secret Life of Salvador Dalí, New York: Dial Press, 1942
Amb la seva mirada incisiva i dotada d’una gran intuïció, Gala de seguida percep en Dalí el gran artista que pot arribar a ser i albira amb claredat la possibilitat de consumar el seu propi mite. Per això, no dubta en abandonar-ho tot – espòs, filla, una vida acomodada a París – per dedicar-se en cos i ànima a impulsar la carrera del prometedor artista i procurar-li la confiança en ell mateix que necessita per convertir-se en el renovador del moviment surrealista i en un dels seus màxims exponents. L’artista, a canvi, la converteix en la protagonista, i destinatària, per excel·lència de les seves millors obres.
El recorregut per la creació daliniana projecta una imatge de Gala sempre diferent, esmunyedissa. En un joc de màscares a l’infinit, Gala és moltes Gales: és Gradiva, l’heroïna misteriosa de la novel·la de W. Jensen que avança assenyalant el camí; és l’esfinx que, sota la pell, custodia el secret de Dalí; l’objecte de desig, l’esquena eterna, la serena perfecció d’una arquitectura del Renaixement, Leda atòmica, Madona de Portlligat, fortalesa… Però totes aquestes màscares no són més que un miratge, un trompe-l’œil. La dona visible, mitificada i sacralitzada, oculta la dona real, de carn i ossos, que treballa infatigablement en el seu projecte més ambiciós: vol passar a la història com una llegenda.






